Embolica que fa fort

Tractar d’enraonar al voltant del tema lingüístic amb qui busca l’embolic supera la meua capacitat de reflexió. Tanmateix parlar amb serenitat, posar l’ull en la llengua que vaig mamar de ma mare i les seues cançons que em bressolaven és tractar un tema nostre, de tota la gent de la meua edat als ravals de Castelló i a gran part del País Valencià.

Aquella llengua que de lactant mamava a casa i de xiquet aprenia al carrer no existia a l’escola on anaven a dependre a llegir i escriure amb la llengua del imperi hacia Dios. Al recinte escolar l’embolic era unes vegades enredar i aleshores ens castigaven; unes altres vegades embolicar era envolver que era el que feia la senyo Maria la Botifarrera, la de la tenda, quan amb paper d’estrassa embolicava les sardines de bota que li havia encomanat ma mare. En aquella pàtria, escola limitada del meu carrer, i del meu barri de la infantesa, la llengua era el vincle i el vehicle, el valencià era inexistent dintre del recinte escolar. Encara que en la memòria encara ens quede el nom d’algun que altre mestre o mestra que en la distancia del record reconeixem que s’estimaven la llengua i ens ensenyaren tres o quatre cançonetes populars. Més endavant ja granats descobrirem autors no normalitzats com Ausiàs March, o mossèn Cinto Verdaguer.

Tombatossals

De la innocència de l’escola vam passar al Batxillerat, al treball. Encara no teníem massa anys quan vam descobrir el valor cultural, històric i actual del català, llengua que parlaven de xiquets a casa i al carrer. A Castelló ens van deixar les coses clares al voltant de la llengua pròpia i quasi amagada entre altres Enric Forcada i Traver amb els seus llibres de contalles i Josep Pasqual Tirado amb Tombatossals un llibre de destarifos i deslligos; també Josep Bernat i Baldoví i el seu virgo de Visanteta i l’alcalde de Favara. Però açò és una altra història. L’any 1932, la llengua va ser normalitzada per un grapat de sabuts, entre ells molts castellonencs; una llengua normalitzada per comunicar-nos i escriure amb decència cultural des dels Pirineus a Guardamar i des de Morella a Manacor. La pretensió pareix ser que era aplegar a un bilingüisme paritari amb el castellà idioma dominant a les institucions i a un català que poguera ser entès per tothom allà on anàrem del nostre àmbit idiomàtic. Certament el català l’entenem tots els que parlem el valencià normalitzat però la paritat bilingüe es unilateral.

És al Diccionari Català-Valencià-Balear, on pràcticament trobem tot al voltant de la llengua, des de les variants dialectals a registres i ús històric de les paraules. Realitzat al 1963 per l’eclesiàstic mallorquí Mossèn Antoni M. Alcover, el menorquí Francesc de Borja Moll, i pel valencià M. Sanchis i Guarner. Haurien de ser llibres de capçalera dels qui ara emboliquen dient destarifos i deslligos i que pot ser ni han fullejat.

Suscríbete para seguir leyendo