Una política

Fa uns dies he llegit l’entrevista que li han fet a una política en que es queixava d’alguna de les condicions a què es veuen sotmesos la gent del seu ram.

Ho feia posant de relleu la situació en que s’encontren alguns d’ells quan abandonen, o els fan abandonar, la seua activitat social.

Deia ella que la política pot ser cruel. Com no exercesc de polític tal vegada jo no ho calibre del tot. Però, dona, dir que és una cosa cruel passar de ser tot el dia a la trona i tenint tots els avantatges que una tal professió els dona, a que el telèfon no els sone i endinsar-se en l’anonimat, no em pareix una cosa cruel. Serà, si ella vol, una posició incòmoda i fins i tot desagradable. Però cruel no. La crueltat és tota una altra cosa. I si no, que ella mateix mire al seu voltant i comprovarà quanta més crueltat hi pot haver en la situació de qui perd el treball injustament o queda en condicions precàries. O la persona malalta i que viu sola, o totes aquelles que, fora de casa nostra per sort, viuen en situacions de guerra o exili.

La crueltat té moltes cares. Però no la del polític que passa a no ser-ho o a estar en segona fila. Els grecs, en el moment més àlgid de la seua democràcia, van considerar que la millor forma d’exercir la funció pública del polític era que foren elegits per sorteig. I en acabar el periode establert, doncs passar a ser un ciutadà del muntó. I prou.

Davant tanta desafecció actual per part de la ciutadania cap a la classe política, el col·lectiu, tot ell, deuria ser conscient dels privilegis amb que viuen. Encara que hagen de passar hores en reunions o pendents dels telèfon o mirant-se papers i papers. Per això els paguem.

Els polítics, d’una banda i d’una altra, han d’assumir que el seu càrrec va amb data de caducitat. I que si es porten èticament malament o si cauen en desgràcia per les raons que siga, aniran al pou de l’oblit.

Eixa dona política de l’entrevista, i no importa de quin partit és, ha d’assumir que eixa classe de gent és contingent, tal i com deia un personatge de la pel·lícula Amanece que no es poco. Només alguns personatges, entre els quals hi sol haver pocs polítics, són realment importants i necessaris i passen a quedar inscrits en alguna pàgina més o menys històrica.

Eixa dona política no s’ha de queixar, sinó assumir que tot vola, fins i tot les glòries del poder.

Sociòleg i traductor