El fracàs del centrisme polític a Espanya

A la vista dels resultats de les dues últimes eleccions s’ha posat de manifest el fracàs del centrisme polític a Espanya. Es una qüestió evident, a pesar de que en algun moment passat Ciudadanos s’havia atribuït aquest paper, però de seguida es va veure que era un epígon més de la dreta.

Si donem una ullada ràpida al constitucionalisme espanyol des del primer terç del segle XIX, no recorde, en el context de cada època, cap opció centrista d’èxit de llarga durada. Primer estaven els liberals i els absolutistes carlins, després quan es va imposar el liberalisme, els progressistes i els moderats amb diferents noms, més tard els liberals i els conservadors amb les respectives famílies. Finalment els republicans i els monàrquics.

Durant la Segona República, amb nombrosos partits, al principi els republicans liberals del president N. Alcalà Zamora es van atribuir el centrisme republicà, però de seguida es va veure que eren minoritaris. En febrer del 1936, el Front Popular i el Bloc de dretes van exemplificar el fracàs de l’opció centrista, però major fracàs fou la Guerra Civil, de conseqüències desastroses per als perdedors. No obstant això, encara estava per arribar la culminació del fracàs en la dictadura franquista, fracàs en la reconciliació, en el diàleg, i per contra, manteniment de l’odi cap als vençuts al mateix temps que la victòria. Però ara en plena democràcia vèiem que tampoc hi ha lloc per al centre polític, malgrat el partit Unión de Centro Democràtico torpedinat als cinc anys pel colp d’estat de dreta encapçalada per Tejero, Milans del Bosch, etc.

De tot plegat, dona la sensació de què el fracàs de les polítiques de reconciliació són el resultat no tan sols del desig de victòria, sinó de l’aniquilació del contrari. Ja ho deia el nostre insigne poeta A. Machado, cap a 1917: «Españolito que vienes al munto/ te guarde Dios/ una de las dos Españas/ ha de helarte el corazón». Sembla doncs, que la tradició continua viva.

Hem de buscar en la nostra història de l’educació per tractar d’entendre aquest comportament que està per damunt de drets civils i qualsevol humanisme. Hi ha una frase de la Bíblia que ha estat atiada des de les trones de les esglésies, en els confessionaris, en les aules: «El que no està amb mi, està contra mi» (Mateu, 12-30) frase reiterada en els diferents àmbits que incapacita al que la rep a apropar-se a l’altre de manera conciliadora, que impossibilita el diàleg entre iguals, que allunya qualsevol contacte entre les persones sinó és a condició de la dependència del que està davant. Rendició incondicional. Imposició del dogma.

Diàleg d’igual a igual

L’educació tradicional que hem rebut en general no ha recomanat la pau sinó era amb la victòria prèvia, no s’ha valorat la conciliació social fruit del diàleg d’igual a igual. Mai s’ha volgut renunciar a la preeminència.

No podem demanar ara des de les tribunes públiques peres a l’om. No podem esperar el que no s’ha treballat, el que no s’ha educat, i dirigir les causes del fracàs cap al contrari.

Malgrat l’eficàcia de la creació dels estats d’opinió des de les xarxes socials, hi ha alguna cosa més fonda i durable que és l’educació rebuda des de tots els àmbits i institucions, entre els quals l’església, afavorida pel poder polític ha tingut una influència determinant que no pot amagar ni defugir.

No cal buscar més enllà, ni fabricar dèbils excuses. La nostra cultura no es basa en el diàleg d’igual a igual, ni en l’equilibri social, ni en la política centrista.

Catedràtic d’Història

Suscríbete para seguir leyendo